Uncategorized

Somnien els androides amb ovelles elèctriques

Feia molt poc que s´havia fet fosc i els estels brillaven intensament al cel. No els havia vist en molts anys i se li feia mot estrany poder tornar-los a veure. Es va concentrar a la volta celeste i va fixar els seus ulls sobre la contel.lació d´Orió, era la seva preferida., un arquer amb el seu cinyell i la seva espasa, tens, a punt de disparar una fletxa directa al cor del seu enemic, un enemic invisible però ferotge.
Es va cansar de mirar fixament els estels i es va ajeure sobre la tendra gespa de primavera. Estava tip de dormir tants dies seguits sobre coses dures, ja fos en un banc o bé arraulit en algun portal en una postura incòmoda. Allí l´herba li feia de matalàs i almenys no li deixava l´esquena tan malament per poder treballar l’endemà.
No li agradava massa llevar-se aviat però acostumava a aixecar-se abans que obrissin el parc, sinó es veia obligat a rebre les bastonades del guarda i l’últim que desitjava era despertar d´aquella forma. A més a més, llavors havia d´esperar que els morats i les ferides li anessin curant.
Feia poc que havia tingut un ensurt en un altre parc i n´havia sortit bastant mal parat. Aquell guarda tenia molt mala fama entre tots els captaires de la zona però més encara, el gos que sempre l´acompanyava.
Ell tenia un record en forma d´una bona mossegada a la cama. Cada matí des de feia un mes es mirava la ferida, i cada dia tenia més mal aspecte. La mala alimentació i la tos persistent pel fet d´estar tants dies a la intempèrie el deixaven aixafat de mala manera.
No sabiaa com havia arribat a aquella situació però els estels que havia vist brillar li recordaven dies millors, quan tenia casa, dona i fills.
Se li feia difícil dormir aquella nit. Va cloure els ulls i va pensar en tot el cartró i paper que arreplegaria de les escombraries de la barriada de Gràcia l’endemà.
La recollida de cartró i el paper li proporcionaven algunes monedes per comprar menjar i de vegades alguna ampolla de vi, en les poques botigues on no era rebutjat pel seu mal aspecte. No li calien miralls per adonar-se en la misèria en la que es trobava obligat a viure.
No podia dormir de cap de les maneres. El dolor de la cama se li feia insuportable.Maleia amb totes les forces aquell gossot i el seu amo, però sabia de totes maneres que aquest sentiment no arreglaria res.
Se n’havia adonat molt bé com la gent s´havia anat tornant egoïsta, esquerpa i garrepa, ara això sí, eren més ecologistes que mai, i ell en podia viure d´això. Com més paper arribés a recollir, més bé li aniria la vida. Cada dissabte amb el seu carretó el portava a vendre als Encants, a prop de la plaça de les Glòries.
Rebuscant una vegada entre la brossa va trobar un llibre d´un autor estranger. No acostumava a quedar-se’ls, ni molt menys els llegia, però aquell llbre tenia un títol tan suggerent que no va poder escapar a la temptació de quedar-se’l i salvar-lo del procés de reciclatge.
Va ficar nerviosament les mans a les butxaques del seu abric com si tingués por d´haver-lo perdut i el va treure. El va obrir per la darrera pàgina i allí va trobar el paràgraf que li agradava més de tot el llibre. El va llegir lentament, amb veu alta i els ulls ben oberts cap a la nit estelada:
“Jo he vist coses que vosaltres no us creurieu mai. He vist atacar naus en flames més enllà d´Orió. He vist raigs C brillar en la foscor, a prop de la porta de Tanhaüser. Tots aquests moments es perdran com llàgrimes a la pluja. És hora de morir.”

El vent sobtadament va començar a bufar i amb ell núvols de pluja van arribar.
El guarda del parc havia arribat puntual com sempre. La pluja feia estona que havia deixat de caure i l´albada feia preveure un dia clar i assolellat. Es va dirigir cap a la caseta del parc i va deslligar el seu gos.El gos va començar a córrer en direcció d´un roure alt, d’ampla capçada i de tronc gruixut de tants anys com havia viscut en aquell lloc.
Els lladrucs del gos el van espantar i es va dirigir cap al lloc d´on provenien. Sota el brancatge de l´arbre hi havia un home estés a terra, immòbil. El gos estava tens i bordava intensament però l´home desconegut del terra no va fer cap moviment, estava mort.
Relat publicat per primera vegada a la Revista Drac del “Col.legi Major Universitari Sant Jordi” de Barcelona, abril del 1993.
Copyleft by David Sanz

Deixa un comentari