Uncategorized

Somnien els androides amb ovelles elèctriques

Feia molt poc que s´havia fet fosc i els estels brillaven intensament al cel. No els havia vist en molts anys i se li feia mot estrany poder tornar-los a veure. Es va concentrar a la volta celeste i va fixar els seus ulls sobre la contel.lació d´Orió, era la seva preferida., un arquer amb el seu cinyell i la seva espasa, tens, a punt de disparar una fletxa directa al cor del seu enemic, un enemic invisible però ferotge.
Es va cansar de mirar fixament els estels i es va ajeure sobre la tendra gespa de primavera. Estava tip de dormir tants dies seguits sobre coses dures, ja fos en un banc o bé arraulit en algun portal en una postura incòmoda. Allí l´herba li feia de matalàs i almenys no li deixava l´esquena tan malament per poder treballar l’endemà.
No li agradava massa llevar-se aviat però acostumava a aixecar-se abans que obrissin el parc, sinó es veia obligat a rebre les bastonades del guarda i l’últim que desitjava era despertar d´aquella forma. A més a més, llavors havia d´esperar que els morats i les ferides li anessin curant.
Feia poc que havia tingut un ensurt en un altre parc i n´havia sortit bastant mal parat. Aquell guarda tenia molt mala fama entre tots els captaires de la zona però més encara, el gos que sempre l´acompanyava.
Ell tenia un record en forma d´una bona mossegada a la cama. Cada matí des de feia un mes es mirava la ferida, i cada dia tenia més mal aspecte. La mala alimentació i la tos persistent pel fet d´estar tants dies a la intempèrie el deixaven aixafat de mala manera.
No sabiaa com havia arribat a aquella situació però els estels que havia vist brillar li recordaven dies millors, quan tenia casa, dona i fills.
Se li feia difícil dormir aquella nit. Va cloure els ulls i va pensar en tot el cartró i paper que arreplegaria de les escombraries de la barriada de Gràcia l’endemà.
La recollida de cartró i el paper li proporcionaven algunes monedes per comprar menjar i de vegades alguna ampolla de vi, en les poques botigues on no era rebutjat pel seu mal aspecte. No li calien miralls per adonar-se en la misèria en la que es trobava obligat a viure.
No podia dormir de cap de les maneres. El dolor de la cama se li feia insuportable.Maleia amb totes les forces aquell gossot i el seu amo, però sabia de totes maneres que aquest sentiment no arreglaria res.
Se n’havia adonat molt bé com la gent s´havia anat tornant egoïsta, esquerpa i garrepa, ara això sí, eren més ecologistes que mai, i ell en podia viure d´això. Com més paper arribés a recollir, més bé li aniria la vida. Cada dissabte amb el seu carretó el portava a vendre als Encants, a prop de la plaça de les Glòries.
Rebuscant una vegada entre la brossa va trobar un llibre d´un autor estranger. No acostumava a quedar-se’ls, ni molt menys els llegia, però aquell llbre tenia un títol tan suggerent que no va poder escapar a la temptació de quedar-se’l i salvar-lo del procés de reciclatge.
Va ficar nerviosament les mans a les butxaques del seu abric com si tingués por d´haver-lo perdut i el va treure. El va obrir per la darrera pàgina i allí va trobar el paràgraf que li agradava més de tot el llibre. El va llegir lentament, amb veu alta i els ulls ben oberts cap a la nit estelada:
“Jo he vist coses que vosaltres no us creurieu mai. He vist atacar naus en flames més enllà d´Orió. He vist raigs C brillar en la foscor, a prop de la porta de Tanhaüser. Tots aquests moments es perdran com llàgrimes a la pluja. És hora de morir.”

El vent sobtadament va començar a bufar i amb ell núvols de pluja van arribar.
El guarda del parc havia arribat puntual com sempre. La pluja feia estona que havia deixat de caure i l´albada feia preveure un dia clar i assolellat. Es va dirigir cap a la caseta del parc i va deslligar el seu gos.El gos va començar a córrer en direcció d´un roure alt, d’ampla capçada i de tronc gruixut de tants anys com havia viscut en aquell lloc.
Els lladrucs del gos el van espantar i es va dirigir cap al lloc d´on provenien. Sota el brancatge de l´arbre hi havia un home estés a terra, immòbil. El gos estava tens i bordava intensament però l´home desconegut del terra no va fer cap moviment, estava mort.
Relat publicat per primera vegada a la Revista Drac del “Col.legi Major Universitari Sant Jordi” de Barcelona, abril del 1993.
Copyleft by David Sanz

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *