L’enginyer i el túnel

L’enginyer de mines s´havia tret la corbata. Avui tocava baixar al túnel en construcció, posar-se la granota i el casc blanc. Estaven en les fases finals de la construcció del nou túnel que havia d´unir les dues boques. Gràcies a la seva feina s´escurçava molt el pas entre les valls del Pirineu.
Va pujar al vehicle tot terreny per enfilar costa amunt la muntanya on es trobava la boca sud. Una corrua d’operaris sortien del seu torn mentre altres feien el sentit contrari, vers l’interior. Cares cansades, algunes rialles i algú comentant el darrer partit del Barça amb el Real Madrid.
El vehicle es començà a endinsar en la negror del túnel que s´il.luminava de tant en tant amb fluorescents i les espurnes incandescents del grup de soldadors que unien les varilles d´acer.
Després de passar la màquina Jumbo, l´encarregada de fer els forats pels explosius, van arribar al punt final. La zona restava il.luminada per algunes làmpades halògenes i les llums de la pala que extreien amb un soroll eixordador les roques de la darrera voladura.
Ell i els seus acompanyants van baixar amb la cara tibada. Es van reunir amb els capatàs i van intercanviar algunes paraules a crits tapades pel rondineig dels motors de la pala i els motors d´extracció d’aire.
En aquell moment, just en aquell moment, li van comunicar que en aquelles capes difícils de roca sedimentària havien trobat un fòssil. I no, no podien ésser restes marins o qualsevol altra cosa que els hagués permés avançar amb la voladura.En aquest cas es tractava de les restes d´un avantpassat de l´espècie humana.
-Atenció! Pareu totes les màquines i crideu als especialistes!

Deixa un comentari