Uncategorized

El dia que vam perdre TV3

Avui és el primer dia sense TV3. Ja fa un parell d´hores que s’ha repetit la història i ara definitivament ens hem quedat sense La Nostra. La pantalla s´ha fos en negre com en el moment del tancament del Canal 9 a mans d’un jutge i la Policia Nacional al País Valencià.

Recordo que les primeres víctimes en caure van ésser algunes TV i ràdios públiques locals com la  TV de l´Hospitalet. Pels polítics, el responsable i l´escut era la crisi, per a mi la seva gestíó. El testimoni dels treballadors i periodistes va ésser escruixidor. Veure com l’obra i l´experiència d’uns professionals molt respectables va desaparéixer per sempre més m’indignà. No és una cosa gens agradable perdre un mitjà de comunicació local per què s´apaguen moltes coses més que un canal, s’apaguen i moren unes veus. També el mitjà de guanyar-se la vida d´aquests professionals.

Les primeres afectacions a TV3 quasibé no es van notar. Qui podia ésser capaç d´afrontar aquest gegant de la comunicació en català? Les primeres retallades  es van aplicar als pressupostos assignats pel desenvolupament de les activitats de la cadena.

Hi va haver rotació de cares doncs els professionals més joves van desaparéixer de la pantalla per què van perdre la feina i els periodistes antics i de més renom van haver de fer altres feines. Així ens vam trobar antics mítics periodistes com la Fina Brunet, la Núria Bacardit i la Laura Solé fent de reporters d´exteriors i cobrint esdeveniments. Hi va haver desaparicions sonades com la del Josep Cuni al davant d’Els Matins per passar a capitanejar un nou format i programa a les tardes i vespres de la cadena 8TV del Grup Godó i La Vanguardia, el 8 al dia. Jo que no treballo en un mitjà de comunicació i no sé un borrall del que es cou al darrera, em va donar una impressió molt i mol estranya. Per una banda vaig pensar que era el professional que buscava nous horitzons, nous reptes però també em va assetjar el dubte si era una fugida abans que no s´enfonsés el vaixell i les recompenses no fossin prou generoses.

Després va venir la destitució de la Mònica Terribas amb el canvi de Govern. El seu article:  “TV3: volem un mirall trencat”    va ésser premonitori del que havia de venir. Les seves paraules van saccejar algunes consciències però no per massa temps.

Al poc temps van haver de suprimir la TV3 internacional via satèl.lit per què era massa cara. Les produccions audiovisuals en llengua catalana  ja no van arribar a les llars dels catalans a l´exterior i d´aquells que vulguessin captar la senyal amb la seva antenna parabòlica, en canvi TVE Internacional si. Ja només es va poder seguir per internet. La supressió d´un altre canal, el dels més menuts, va venir poc després. Es va fusionar el Canal 33 amb el Canal Super 3 i tampoc ningú va dir res.
La gent en general amb el seu silenci ho aplaudia. Inclús algunes veus deien coses per l´estil “Con las necesidades sociales que tenemos, tener tantas televisiones autonómicas es un despropósito” ,”TV3 es una cadena separatista y es poco plural” i altres perles cultivades.

Hi van haver encarregats de disparar desde fora, bàsicament desde Madrid. Vaja, l’anomenada Caverna Mediàtica. Però sens dubte els que van fer més mal i que aprofitaven qualsevol petita oportunitat per posar la dinamita eren alguns polítics que disparaven desde dins. Personatges de la política com l’Albert Ribera i en Jordi Cañas de Ciutadans i l´Alícia Sánchez-Camacho del Partit Popular de Catalunya. Sempre que els veia o sentia en alguna tertúlia pensava en un antic polític, en Lerroux. Obviament mai els vaig sentir criticar en cap cas les emissions de la RTVE pública.Allò semblava monolític, intocable! Tampoc va ésser gens despreciable l’acció del Govern de la Generalitat. Com podia ésser que en el màxim òrgan directiu, la CCMA, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual, CiU posicionés a un vocal del Partit Popular amb l´actitud tant i tant agressiva demostrada en front de la llengua catalana?
Ja ho diuen: “A rio revuelto, ganancia de pescadores!”

Aspectes sonats també van ésser la supressió d’algunes corresponsalies a l’exterior com per exemple la de Sudamèrica amb la Isabel Gal-lí i la del Pere Codonyan amb la seva variant dialectal del català, el Rossellonès Les retallades van afectar als Serveis Territorials i les comarques de Catalunya. Les veus de comarques a CatRàdio també van desaparéixer en pro de la millora en la gesgtió econòmica.

Un cop força dur i molt lleig als meus ulls va ésser quan es van filtrar els sous dels treballadors. Obviament si aquesta mesura hagués anat acompanyada de la publicació de tots els sous de totes les administracions i empreses publiques del Pais amb un desglossament semblant estaria prou bé. La transparència és una qüestió que la gent demanem. Però tota! No només l´interessada!. És curiós veure com els gestors han d’estar ben retribuïts per què poden marxar i són molt necessaris. Però la resta, els soldats, els que fan la feina no poden tenir uns sous adequats. Molta gent es va posicionar en contra dels professionals i periodistes de TV3 doncs les condicions laborals del país cada cop estaven més deteriorades.  Després va venir el procés de privatització del departament comercial. Ara els anuncis, font de finançament passaven a dependres d´uns tercers. Com es podia posar en mans de competidors de l´espai comunicatiu en català, com per exemple les empreses del Grup Godó,  les fonts d’obtenir ingressos comercials pel sosteniment de la TV pública en català? Cosa molt i molt estranya als meus ulls!. Van haver de passar més de 35 anys de la meva vida per què el Grup Godó publiqués el seu diari La Vanguàrdia en la nostra llengua i només, segons diuen els rumors, després de rebre sucoses subvencions per part de la Generalitat de Catalunya i davant també l´inminent irrupció del nou diari ARA.

Tot això va anar acompanyat de vagues parcials i algunes totals.

Paral.lelament a d´altres llocs també hi va haver supressions i afectacions sonades, a TeleMadrid, al Canal 9. Mai van ésser Sants de la meva devoció per la seva línia editorial molt marcada i propera a les línies del Partido Popular però sempre em vaig solidaritzar amb els treballadors que no tenien cap culpa d’una mala gestió per part dels directius de les cadenes. El Canal 9 va ésser la primera gran cadena autonòmica que va caure, la primera fitxa de dòmino que aniria precipitant la resta.

I molta gent em preguntava per què Jo defensava tant i tant TV3 i CatRàdio?

Doncs, senzillament era la meva, la que parlava en la meva llengua, la pública i de tots.

El dia que la van crear, no va arribar al meu poble. Jo recordo que estava enfadat per què em perdia el programa Joc de Ciència de l’Urpí mentre els meus cosins de Barcelona gaudien de la nova cadena. Vam haver d´esperar un any o més.

Vaig créixer amb Els Joves, els videos músicals de l´Oh Bongònia, el MrBean, el Nan Roig. el SonGoku i l´Arale. I els divendres a la nit  amb l´humor provocatiu del Persones Humanes del Miquel Calçada. Em va ajudar a educar-me amb espais de qualitat, nous i trencadors com el Mediterrània del Doctor Ramon Folch i Guillen, l´espai del Medi Ambient amb el Capità Enciam, el Temps i els documentals fantàstics de la BBC i de l´Open University.

A casa vam veure Plats Bruts i Malats de Tele, per què a casa, no anàvem al Médico de família.

I així amb els anys vam crear víncles amb la nostra tele, malgrat les reticències de sentir al JR de Dallas parlar en català. La nostra era propera!

Ara ja no hi som a temps. Ho hem perdut tot, sanitat, educació públiques i serveis socials. Allò que havia d’eliminar-se per què no era prioritari per alguns, també ha desaparegut! Però on és la resta? On són els nostres serveis públics? Hem perdut la nostra TV i ràdio en català, i la nostra identitat i dignitat, i molts la feina!

Per què vam badar tant i tant? Encara em faig ara aquesta pregunta. Només se m´acudeix pensar repetidament aquestes frases i plorar pel que no vam saber defensar a temps.

“Primer van venir pels jueus, i jo no vaig dir res, perquè no era jueu.Després van venir pels comunistes, i jo no vaig dir res, perquè no era comunista. Després van venir pels sindicalistes, i jo no vaig dir res, perquè no era sindicalista.Després van venir per mi, i ja no quedava ningú per defensar-me”

Ara és el moment d´actuar, abans que truquin a la nostra porta i ens ho acabin arrabassant tot!

El testament dels treballadors de TV de L´Hospitalet

3 thoughts on “El dia que vam perdre TV3

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *