relat ficció

Dinou crispetes i una botella de Tullamore (0)

Em dic Verònica, Verònica amb ka de quilo i d’anarquia. M’ho deien el pare i la mare algunes vegades quan de petita no volia anar a dormir. Quin suplici anar a dormir a les nou. M´esmunyia dels llençols per anar sense fer soroll a l´habitació de la tele. Em quedava arraulida darrera de la porta i mirava els programes de la TVE per l´espai que deixava la porta mal tancada. Llavors quan m´enganxaven fent l’espia sempre acabava sortint la frase:

-Nena ets més pesada que el pa de quilo!

Al capdaball de tant que m´ho van repetir em va quedar. M’hi vaig acostumar. I fins i tot recordo el dia que vaig anar a fer-me el DNI per primera vegada a l´Ajuntament. Només d´entrar li vaig dir al policia:

-¡Me llamo Verónica con K de quilo y con acento abierto!

Aquell home se’m va quedar mirant amb uns ulls com taronges al principi. Se li va escapar un somriure i em va fer una aclucada d’ulls. El pare que aquell dia m’acompanyava s’hauria volgut fondre i desaparèixer per les escletxes del terra hidràulic.

-Pues Verónica con Ka pasa el dedo por encima de la tinta y luego ponlo en el recuadro del papel.

Un a un, tots els dits van acabar negres. Del polze al menut. Però també vaig aconseguir que el meu nom quedés plastificat amb ka. ¡Exacte! Amb ka de quilo. ¡Mil punts per mi! Aquest va ésser el meu darrer gran triomf.

Tota la xerrameca i la confiança que tenia de petita la vaig perdre de cop. Entre el col.legi i l´institut. Quasibé d´un dia per l’altre. No recordo molt bé per què, ni quan, ni com. Intento retrocedir en el temps i només veig una pantalla de cinema fosa en negre amb algunes paraules difuminades i poc reconeixibles que van sortint de tant en tant mentre sona de fons una banda sonora. És així com comencen les pel.lícules avui en dia.

I si vaig acabar per convertir-me en una múrria que guarda les paraules i esquiva les converses.

Després dels estudis i durant molt de temps vaig estar cercant la feina perfecta. Al final la vaig trobar en un centre comercial. De guarda de seguretat.

És curiós però vaig començar a treballar de vigilant a les vetlles d´un cap de setmana. Sempre hi ha un primer dia en què t´estrenes i no té res a veure amb el que t´han explicat el dia de l´entrevista de feina, de les presentacions amb els companys i dels somriures enllaunats.

Deixa un comentari