relat ficció

Els lladres d’ànimes (0)

Només  va caldre un lleuger sospir del vent. La cendra és va aixecar del palmell de la mà deixant una estela gris.

Va esternudar.

-Ja et vaig dir que era una mala idea. Tú i els teus miraments.

-L’ugly se’l va mirar amb desdeny.

-Vols callar tanoca! És el mínim que podíem fer. Jo encara tinc principis.

-Quan vas prémer el gallet a mi no m’ho va semblar pas.

-Calla fill de puta i resa un pare nostre per la memòria d’aquest pobre desgraciat.

-El pont del petroli i la sortida del sol. Era el que ell desitjava, oi?

-No Tomàs falta la bala i dir pols a pols.

Després de girar l’urna i abocar el contingut al mar els dos sicaris van desfer les seves passes pel pantalà. Cap dels dos va badar boca mentre començava a despuntar el sol.

Tal qual. M’ho va explicar l’ugly poc abans de morir quan em va entregar la bala i la llibreta vermella. Necessitava fer les paus em va dir.

Va ésser un procès lent i dolorós de desfeta orgànica, el mal ja ho té això. Us ho podeu imaginar com una voladura controlada i programada per explotar en una data sense determinar en el futur immediat. Ell que deia que ajudava a morir als amics dels seus clients és trobava en la mateixa cruïlla sense voler-ho. Però aquestes coses no es decideixen, només arriben. Des del dia que el vaig veure per primera vegada a la finestra de la quarta vam parlar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *