relat ficció

À la ville de … Barcelona!

Barcelona 1992 – Freddy Mercury i Montserrat Caballé

Si us he de dir la veritat, estic content. L’any ha començat força bé i he fet bona tria agafant les assignatures de BUP de ciències. L’Adela és la nova professora de biologia a l´institut. Ha vingut de Barcelona i s’explica prou bé. El tema dels glúcids m’agrada molt però se’m fa complicat. Vaig fer-me l’altre dia un esquema en DIN A3 i no m’hi ha cabut tot. A més a més no acabo d’entendre això de la ciclació de les hexoses. Es veu que aquestes molècules s’entortolliguen d’una manera o una altra i formen un cicle en l’espai quan estan en dissolució. No acabo d’imaginar-m’ho. La sort és que no tenim al Francesc Xavier de mestre doncs el meu germà li van fer una avaluació de tipus test molt difícil i això em va deixar amb una mica de por al cos per aquest any. L’Adela també ens fa l’EATP que és d’horticultura. La llàstima és que al poble som pocs i no hi ha hagut massa varietat per aquestes noves assignatures variables que han posat. A casa volien que tornés a fer mecanografia però els he acabat convencent per demanar una altra cosa que m’interessés una mica més. Estic desitjós de trepitjar el laboratori doncs em va agradar força mirar pel microscopi. Caçar aquelles amebes va ésser tot un repte l´any de primer a ciències naturals. Els de dibuix diuen que faran servir el nou ordinador PC però no sé com s´ho faran per què són uns quants a classe i només hi ha un ordinador.
Per cert l’Adela ens va fer riure a tots els de la classe de “bio”. Ens va confessar que els ocells d’un arbre que té al costat de casa no la deixen dormir i que algunes vegades tampoc pot aclucar els ulls pel silenci que hi ha. Doncs el normal en un poble, no?
A l’hora del pati hem començat a patir nervis ja. Crits, xerinola i alguna broma de mal gust. N’hi ha alguns que es creuen molt simpàtics i graciosos però tenen la gràcia al cul. 
De fet, jo no m’esperava que guanyéssim. Estava complicat davant les candidatures dels altres països però es veu que el Samaranch potser ens ha ajudat. 
De tota manera hem fet via als futbolins. Jo no tinc ni un duro per posar a les màquines però miro com ho fan el C. i el S. que en tenen molta pràctica. Són els millors. La màquina dels Space Invaders et transporta a la pel.lícula de la Guerra de las Galaxias . Elles han anat per una altra banda. Mai venen amb nosaltres per què suposo es queden xerrant als jardins de la Cooperativa Nova. A mi m’hauria agradat anar-hi per veure-la i xerrar una estona però s’hauria notat massa que m’agrada així que hauré de buscar un moment més propici. Però què li he de dir llavors? Quin garbuix!

“Érem tant joves”

So young – The Corrs

Les hores després del pati han transcorregut més lentes del normal. El Cisco és el que imparteix Història d´Espanya. Ens ha hagut de fer callar més d’una vegada i ens ha donat per impossibles. No ha pogut fer classe. És el millor professor que hem tingut mai i se lí’n foten davant dels seus nassos. Això dels “sshitt” que fa durant l’explicació es veu que fa gràcia. El nen de casa el C. n’hi ha comptat vint-i-dos. Es veu que en fa un llistat i s’ho apunta. Sempre està de broma. A la fi davant les súpliques de la delegada, ens han posat un televisor a l’aula per poder veure la cerimònia en directe. Això no passa sempre. Ha estat com un caramelet.

“Quan han dit allò de: À la ville de Barcelona…”

Quan han dit allò de “A la ville de Barcelona” ens hem aixecat tots dels pupitres cridant i cantant. Som un pèl exagerats encara que la “madre Genoveva” s’ha posat les mans al cap de tanta cridòria. Ens han dit que estem a “l’edat del pavo”. Només ha faltat això per què la cridòria fos encar més gran. Jo el més proper que recordo va ésser el Mundial de Fútbol d’Espanya del 1982 i “el Naranjito”. No m’agrada el futbol i tampoc sé molt bé que s’hi cou dins d’unes olimpíades. Però hem guanyat i això és el realment important. I penso mentre miro aquest magnífic paisatge del llac i les muntanyes que quan sigui el 1992 estaré fent ja quart de la carrera de biologia i així ho espero. Serà complicada una carrera com aquesta? Em sembla que només la fan a la Universitat de Barcelona. És tot tant llunyà encara. Anem per passos que encara ens queda acabar tercer, COU i la sele. I el millor de tot, aviat baixem a Barcelona a veure l’obrea de teatre del Mikado, el planetari i el Museu de la Ciència. I pel viatge de final de curs Mallorca. Encara hem de vendre moltes paperetes dels números de la loteria. Quins nervis! 

Denominació de la ciutat candidata a l’organització dels Jocs Olímpics del 1992

Exercici del curs d´escriptura al Tres Roques amb el professor Francesc Hernández, crònica d’un instant d’un moment històric. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *