Uncategorized

“L’ambre jaune”

Historiador de la vida, naturalista curiós de mena. Passejo vora la mar i sé que no hi ha vestigis ni d´un principi ni d´un final. Observo l´horitzó.  L’aigua batega al voraviu de la platja i poleix tot el que troba. Escup bafarades salades i de tant en tant, traces de vida i mort. Poso la tovallola damunt l’arena, conscient que és un cementiri d’elefants. Garbello la terra daurada i n’agafo un sarpat mentre s´escola entre les meves mans. Dibuixo amb el dit del mig el teu món que la tramuntana s’encarrega d’esborrar. A ull nu, no hi ha gaire diferència entre un gra de sauló i tots els altres. Cal mirar-s’ho amb lupa. Un altre cop miro la frontera entre el cel i el blau marí. i reposo els ulls a trenc d´ona. Destaquen trossets de posidònies, les petxines i fragments de vidres de colors dels naufragis de les ampolles viatgeres,  sense cap rastre de la nau ni del capità. I et trobo aquí, en un lloc inaudit. El Bàltic és tant llunyà que no m´acabo de creure el que veig. Ets una partícula fonamental,  un electró  daurat que reposa després d’un llarg viatge. Et cullo de terra i et poso al palmell de la meva mà. Ets preciós sota la llum del sol. Entre el groc i el taronja. T’interrogo com si fossis la calavera d’en Hamlet. Qui t´ha perdut? O potser has caigut del blau cel? Tens l´ànima pura de l´arbre que tot ho cura amb les seves llàgrimes de reïna. El passat és ara present a les meves mans. I s´ha aturat el temps. Només queda per interpretar aquesta seqüència engolida i fossilitzada del metratge real i cruel de la vida. Fotografia única del darrer instant d’una aranya que caça una abella sota un vidre de mel.

2 thoughts on ““L’ambre jaune”

Deixa un comentari