arqueologiarelat

Arqueologia emocional (I)

 
Són les 12 del migdia de finals del juliol i sota el sol només un parell d’ànimes. Els avis ja fa estona que han abandonat les primeres posicions darrera les tanques groques i miren amb pausada tranquilitat l’inici de les obres ben asseguts amb una cervesa fresca sota el tendal del Bar més proper. De sobte comença de nou el repiqueteig estrident i sec sobre el formigó de la nau mentre un dels obrers aparta amb desgana les tanques. En un d’aquells petits espais de silenci mentre la màquina percutora para, el noi fa un xiulet i un gest amb la mà al conductor del camió . 
El vehicle surt amb pressa amb la seva càrega de runa cap a la deixalleria mentre s’aixeca un núvol de pols i l’obrer gira el cap i tanca els ulls per esquivar l’impacte de les partícules a la seva cara.
Sota aquell sol colpidor de sobte:
    • Ei Jep! Ei!
En Jep és l’encarregat de l’obra i normalment es belluga d’aquí a allà donant ordres de manera nerviosa per què les coses rutllin i sempre alerta del que fan els treballadors que estan sota les seves ordres. En Jep és alt, de cabell negre, ben cepat i com de costum no porta la camisa per estalviar-se el que ell en diu el “moreno paleta”
    • Què collons vols ara Litos?
    • Bé, no sé on heu deixat l’aigua.
    • Per això em crides? Mira que n’arribes a ésser de talós! No us he dit a primera hora del matí que posaríem l’aigua dins el càntir i que el deixaríem a la caseta prefabricada que tenim.
    • Ah, si!
    • Litos que m’estàs prenent el pèl? O és que se t’ha rescalfat el casc sota el sol?
    • No, Jo no!
    • Va vinga! Ves a buscar el càntir i porta’l que tots beurem una mica d’aigua. No t’oblidis de posar les tanques o ens envairan els Iaios! Ja,ja!
En Carles normalment fa el que li diu en Jep sense dir ni piu, no li toca altre remei doncs està en l’escala laboral més baixa dins de l’empresa d’enderrocs Germans Garcia Pujol SL Encara queden dues hores per plegar i aquella curta caminada sota el sol fins la caseta per recollir l’aigua esdevé un petit tresor que cal gaudir-ne. Mentre, en Jep torna corrents al punt inicial on estava, esbalotat i cridant els més variats improperis als treballladors que menen la maquinària pesada.
    • No se us pot deixar sols ni un moment per què em despisto i ja me l’heu liada! A veure Cogullada, t’havia demanat que comencessis a treure la runa d’aquella banda amb la retroexcavadora i no pas que em comencessis a foradar per aquí.
    • Es que….
    • Es que res! Agafa la retro i carrega el camíó que està esperant. Què no l’has vist? Potser us hauré de fer passar una revisió de la vista! Va Cogullada a la feina! Brama en Jep
En Jep no està en aquells moments per massa històries. L’encàrrec que han de fer per l’empresa constructora del nou edifici ha d’acabar el dia i l’hora pactats. No es poden endarrerir ni un dia més del que marca el calendari en el procés de desenrunament per què això li suposaria a l’empresa que li dona feina una penalització econòmica. I ja sabem com comencen i acaben aquestes coses, menys diners per l’amo i com si fos un efecte dómino, menys diners pel Jep i mensy diners pels treballadors en la ja seva migrada nòmina….i males cares!
De sobte aquest pensament sobre els sous quedà interromput i empetitit per la magnitud de la feina feta pel Cogullada.En una zona on no s’havia de fer cap rebaixa del terreny, la retro ja havia començat a descarnar la terra que quedava sota el formigó rescalfat i apareixien unes pedres molt ben tallades i petits fragments del que semblava un mosaic. En Jep no se’n sabia avenir del que acabava de veure. Va fer parar totes les màquines i va fer venir al seus treballadors.
    • Houston tenemos un problema! “ va dir en Jep
    • No et posis dramàtic Jep que només són unes pedres cuadrades!
    • Cogullada què no hi veus bé? A més a més de fotre el forat on no tocava ets incapaç d’adonar-te que aquestes pedres que estaven sota la superfície pavimentada no tenen l’aspecte natural de la roca mare. No veus que estan tallades per la mà humana
    • Ah, si! Ara que ho dius si que ho veig! I fixa’t que una mica més enllà es veu una altra cosa pintada.
    • Cogullada, no és “Houston tenemos un problema!” és “Houston tenemos un problemón!” per què no sé si podrem continuar els enderrocs ni potser es podrà seguir les obres de construcció del nou edifici.
    • Hòstia! Què dius Tio? Jo no em puc permetre estar parat cap dia! Ja saps que si no treballem no cobrem!
    • Doncs t’ho haguessis repensat una mica abans de posar la cullera de la retro en aquesta zona!
En aquells moments s’apropava un casc groc, era en Carles amb el càntir ple d’aigua. En Carles era prim, baixet i una mica desgarbat. Va fer una mirada a la desfeta en el terreny i li aparegué un somriure a la cara. Es va rascar el cabell ros que li sortia sota el casc i amb una veu forta però pausada etzibà a la corrua d’operaris i l’encarregat:
    • Em sembla que acabeu de fer un descobriment arqueològic! No veieu els carreus de pedra tallada i les restes del mosaic. És que no sabeu quina ciutat trepitgeu? Nois que sou de Mataró, coi! I Mataró és una ciutat d’origen romà, l’antigua Iluro romana!

Copyleft David Sanz

2 thoughts on “Arqueologia emocional (I)

  1. Hola Glòria! Gràcies pel teu comentari. La meva intenció es continuar el relat per què no està acabat. M'imagino que és difícil escriure i no deixar una mica del que has conegut i de la teva pròpia pell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *