Caram quina setmana! Si m’haguessin explicat que hauria estat tant absolutament intensa no m’ho hauria pas cregut.
He passat de l’il.lusió de conéixer per primer cop a la Nànit, als móns virtuals, paral.lels i desconcertants de Màtrix!
He de dir que la cosa es va començar a tórcer el dilluns quan em van entregar un text sobre les carícies per al seu anàlisi. També vaig descobrir que les carícies poden ésser positives o negatives!
Doncs sembla que l’univers ha conspirat tota aquesta setmana per donar-me carícies en forma de clatellot! I no només a mi!
M´he trobat inmers de nou en una batalla perduda, en un desembarcament sense victòria, sol, en una platja de Normandia, mentre els companys d’armes del batalló pregunten que es pot fer i mentre xiulen les bales per damunt del teu clatell i esclaten les bombes fent ferits aquí i allà, sense gaire més protecció que un parell d’estructures per parapetar-se.
Un dels problemes de rebre carícies d’aquesta mena són els efectes a llarg terme doncs queden en forma d’esgarrapada emocional. Potser la vermellor i la ferida es curen però les cicatrius queden en l’invisibilitat de l´ànima.
Hi ha gent que m´aconsella sàbiament que no s´hi pot fer res! Límits i paciència! Però sant tornem-hi!
Els marines tornen a estar al mar, a la vora de la platja. Marejats i cansats. Però amb una determinació concreta:
A partir del dilluns, o caixa o faixa!
Les paraules tenen la virtud de les llavors que poden germinar quan les condicions són les més adequades. Espero que les condicions de llum, calor i aigua millorin ben aviat, i creixin i floreixin en forma de veritables carícies.
Quan estimar massa és dependre, la solució arriba per estimar-se a un mateix i així s’aconseguir la llibertat.