Mars interiors (II)

Ella peuplantada a la platja i veient la baixamar. A poc a poc el que havia estat aigua salada pentinada pel vent esdevenia una badia. Les roques properes quedaven descobertes i els petits animalons marins s’anaven amagant sota la sorra. Els ocells estaven de festa major i aprofitaven l’oportunitat d’alguna presa fàcil que la baixamar els havia posat en safata. De sobte va començar a pujar la marea ràpidament. Va adonar-se que sinó corria aviat seria engolida per l´aigua. En aquell moment va despertar.

Amb l’arribada dels anglesos van marxar del poble. Aviat van deixar endarrera les cases de les afores i van enfilar la segura carretera asfaltada plena de boira per passar als camins plens de revolts. A mesura que anaven guanyant alçada la boira anava desapareixent.

Amb les primeres clarors del dia van arribar a la zona d’alimentació dels carronyaires. Abans d’entrar a l’amagatall, la Nieves, va fer una mirada a la conca que en temps geològics havia estat un antic mar. Avui estaba plena de boira. Tots els afeccionats van treure la càmara i es van posar a esperar els voltors. La Nieves va apuntar el canyet amb el teleobjectiu. La zona estaba plena de restes d’animals i óssos espargits sense ordre. Entre els cossos inerts va dislumbrar una botella agafada per una mà humana. Va fer un crit d´esglai i va sortir corrents de la cabanota. Un altre cop peu plantada davant d’un paisatge però ara per certificar allò que havien vist els seus ulls. Un cos humà nu de bocaterrosa que agafava amb la mà una ampolla de vidre verd. Dins de l’ampolla va observar una rosa de paper amb els pètals escrits. La cara estaba totalment pàl.lida i lleugerament tapada pels cabells. I els seus llavis amoratats estaven cosits amb  un candau. Estava segura que mai oblidaria aquella escena per què una marea d’emocions inexplicables la van engolir.

 

Deixa un comentari