Feia una estona que l’esperaven davant de la plaça de la vila. El Land Rover estava estacionat amb el motor en marxa. La boira no era quelcom habitual en aquella població però impedia veure amb nitidesa la façana de l’ajuntament d’estil modernista i li donava als carrers un aspecte fantasmal i ataronjat. El conductor i el guia estaven acostumats a matinar i esperar en silenci dins del tot terreny. De tant en tant posaven les mans davant de la sortida de l’aire calent i se les fregaven amb força per agafar una mica d’escalfor. La Nieves va arribar amb ulls de son. Tant sols havia tingut temps  de netejar-se la cara com els gats, vestir-se a correcuita i fer un cafetó. Sort que la motxilla, el mapa i la càmera fotografica se’ls havia preparat la nit anterior. Va picar al vidre de la finestreta del vehicle tant bon punt va arribar mentre valorava quina explicació havia de donar per la seva tardança. Es va decidir per il.luminar la matinada d’aquell parell d´homes sorruts amb un somriure i un bon dia.

Els dos homes la van correspondre amb un bon dia. Van baixar del vehicle per ajudar-la a col.locar l’equipatge. Ella va pujar al darrera i va abaixar els seients abatibles.

• Doctora Nieves només cal que esperem una estona a una parella d’ornitòlegs anglesos que també venen a fer l’observació dels voltors al canyet.
• Doncs haurem d’esperar que arribin aquests tardaners, oi? Ja hi estic acostumada als períodes llargs de temps. Què és una vida humana sinó un suspir dins l’inmensitat dels cicles geològics? –i va continuar- Fa una mica de fred en aquest poble!– fent una gran rialla
• Si, si esperarem. Quin remei! – i el conductor va tancar la porta del darrera amb un cop sec.

La Nieves era una paleontòloga burgalesa de prestigi prou curtida pel fred de la seva terra i avesada a matinar. No debades els seus alumnes de grau en les excursions de pràctiques de camp l’havien batejat amb el malnom de la “toca maitines” i així li va quedar. Ella quan s’en va assabentar s’ho va prendre prou bé degut al seu sentit de l’humor. Sempre s’apuntava la primera a la festa i a unes cerveses després d’una dura excursió. Era la millor manera de fer pinya amb els seus alumnes i d’arribar a ells per motivar-los i transmetre la seva passió pels fòssils. Normalment quan tocaven les onze la nit abandonava la festa. Sabia que l’endemà la catedrática no podía fallar i que devia estar amb les piles ben carregades d’energia. La joventut i força dels seus alumnes era un tresor temporal que mai acabava resistint poques hores de són i una llarga caminada sota el sol.

No sabia per què aquella albada no havia sentit el timbre del despertador. Malgrat tot si que recordava el somni d’aquella nit.