Hi ha arquitectes i ARQUITECTES. Els del segon tipus són els de la classe que queden escrits en lletres majúscules i daurades per la posteritat en una placa de marbre d’un hall.
El seu Cap, en Norman Foster, era d’aquest segon tipus d’arquitectes. Des de la construcció de la torre de comunicacions de Collserola per les Olimpíades de Barcelona del 1992, el seu despatx d’arquitectura no havia parat d’acumular èxits, encàrrecs i créixer com l’escuma.
En el món de les edificacions i la construcció  en majúscules pots trobar-hi de tot. Pots passar d’una mena de síndrome d’embadaliment atemporal, a mirar girant el coll tot dient que si amb el cap, mentre escoltes un relat encisador d’un guia i el teu cervell rumia: quin nyap!
Malgrat que la vida en molts casos circula pels espais públics, és en els espais petits i en els detalls on es desenvolupa, creix i dona fruit. És en les petites construccions sense nom on passen les històries de veritat. Quatre parets i un sostre són suficients. A partir d´aquest model bàsic tot són virgueries i filigranes. La distribució de l´espai et condiciona per la resta de la vida. Una bona situació del solar, una bona fonamentació per assentar correctament l’estructura. I després la màgia de les parets cap amunt. No totes les persones tenen l’art i un bon canell de paleta. I quantes parets s´han hagut de refer per què no pujaven dretes per no fer servir el plom. Paletes, manobres, guixaires, lampistes, fusters i electricistes donen vida a obres d´art que són invisibles per molts ulls i que perduraran en el temps. En molts casos més temps dels que viu una persona.  ¿Heu vist esmentar els seus noms en cap títol de crèdit de la pel.lícula de la vida?  La resposta sempre serà en Norman i no és la correcta.