Uncategorized

El passadís dels abraços perduts (II)

Diuen que els gats tenen set vides però davant d’aquells alts murs de totxo i formigó que avui estaven a punt de caure,  es va fer una pregunta com a Ajudant Tècnic d´Obra: quantes vides acostuma a tenir un edifici?
El primer cop que el Joel va trepitjar els carrers al voltant de la Presó Model ho va fer en qualitat d’estudiarnt de primer d´arquitectura. El seu professor de “Bases per al Projecte I” els havia encarregat com a treball obligatori una maqueta i un estudi del Parc de l´Espanya Industrial. Havia anat a espetegar a aquells murs aprofitant un passeig de  solitud del diumenge.
No era conscient de les primeres ocupacions de l’espai. Sempre hi ha un abans o una primera vegada. I abans que res existís en aquest lloc, hi havia uns camps de cultiu i una petita cabanota de pedra que els pagesos feien servir de refugi i per guardar els estris. Després va venir la presó per recloure i mantenir sota control la creixent població delinqüent de la populosa  Barcelona revolucionària i industrial.A poc a poc i amb els anys els carrers i edificis van anar engolint els espais buits per esdevenir la ciutat compacta actual.
De fet  va poder comprovar amb els seus propis ulls el passat i el present. Tota la teoria repetida fins a la sacietat a les pissarres de les aules universitàries cobrava vida en aquell recinte tancat. Primer van venir les fases de pilotatge i consolidació del terreny al voltant de les naus laterals i després la fase d’excavació. En un dels patis van trobar els restes de la casa. Els constructors i l´administració estatal de presons de finals del segle XIX no van tenir manies ni miraments. Una vegada enderrocada sense complexes la van colgar de terra i restà amagada i oblidada durant més de cent anys, fins al segle XXI. Inclús els reclusos mentre passejaven per aquell pati o jugaven a futbol eren totalment desconeixedors de la història que s´amagava sota els seus peus. El més important per a la majoria d´ells era respirar el poc aire de llibertat i de sol que els permetia aquell pati.
Després del trasllat a les noves instal.lacions, la presó va quedar tancada. Avui caminava per uns espais que només els funcionaris i els privats de llibertat podien “gaudir” pocs mesos abans.
Un funcionari encarregat de Serveis Peniteciaris de la Generalitat li va donar un feix de claus per tal d´anar obrint les reixes de les naus. El silenci d´aquell espai es va veure perturbat pel dringar del clauer a la mà i les trepitjades en el terra brut de pols. Va obrir el darrer reixat i va aparéixer davant els seus ulls la nau nua. Les portes de les cel.les estaven obertes i només sentia el batec del seu cor.
L’arribada del Director d´Obra, en Norman Foster era inminent.  Va sentir el motor i el soroll de les aspes de l´helicòpter.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *