Uncategorized

El deure de l’oblit (II)

I si? I si? I si? Els i sis no valen. Proveu de repetir-los moltes vegades. Inclús si els pronuncieu d’una manera ràpida perden tot el sentit. Aquell i si, però, va quedar fixat en l’espai i el temps. Es repetia. Era un eco del passat recent. Era un i si en bucle que el portava a la casella de sortida del destí.  Per què no va dir-li res? Per què no va actuar d’alguna manera més dràstica? Bé, alguna cosa si que va fer. Va escoltar-la. Ella va començar a parlar dins del cotxe i desgranar la història. Un assegut al costat de l’altre. Així era més fàcil tot. Sense mirar-se l’un a l’altre als ulls. A mesura que brollaven les paraules de la seva boca, ella, la persona forta i valenta, la gran, enseguida es va posar a plorar. Ell no va saber com reaccionar.Ningú s’espera aquest tipus de coses de les persones que t’han portat a coll i be. Ell sabia algunes coses. Rumors. Converses mig agafades al vol i alguns esdeveniments prou sonats que ell havia presenciat. 

Al final li va dir:
-Vols que faci alguna cosa? Vols que li digui..?
-No
Semblava que les coses darrerament s’havien calmat i fins i tot milloraven. El desembre era congelat i s’atansava el Nadal. Les eleccions generals ho van paralitzar tot. Les paperetes van quedar  aparcades al sobre sèpia i blanc damunt la lleixa de manera indefinida. Tot es va aturar, excepte els i si.
A casa, pel Nadal, hi havia una cadira buida més. 

Deixa un comentari