La seva ànima s’havia equivocat de dia i de moment. Les passes el van portar a l’entrada d’un local amb neons fluorescents a la paret. Va creuar la porta per què a fora feia fred. Va haver d’atravessar un petit mur de fumadors que reien i apuraven les seves cigarretes. Tenia ganes de trobar algú amb qui fer petar la xerrada una estona i de pas, treure’s la sensació de tenir la gola seca. En tancar-se la porta de cop, ningú va aixecar el cap del got per adonar-se de la presència del nouvingut. La música estava massa alta per què cap dels presents pugués sentir res i tothom estava ocupat en les seves pròpies cabòries de matinada. Hi havia una parella jove col.locada estratègicament en una de les taules més llunyanes. En la lleu penumbra s’agafaven de les mans de manera tendra gastant cada moment de la nit entre petons, somriures i rialles. Ell es va asseure a un dels tamborets de cuiro vermell  més allunyats de la porta i que vorejaven la barra del bar. Va demanar al cambrer que li posés una copa. Ho va fer amb un simple moviment de la mà i posant dues monedes al damunt del marbre, sense que hi hagués cap intercanvi de paraules entre ells dos, com si es coneguessin de tota la vida. En Jaume, de manera sol.licita, va treure una copeta de vidre transparent de l’estanteria i una botella de vi negre de la Rioja. Coneixia els gustos dels seus clients. Li va omplir la copeta fins la meitat amb el líquid vermellós. La primera xerrada amb el veí de tamboret de la dreta va donar pas a una convidada. I després de la primera ronda en va venir una altra i una altra. A poc a poc, la seva ànima s’anava difuminant i defugint el cos. Les barreres que el limitaven desapareixien però a canvi, s’omplia d’una tènue penombra.

La darrera copa va caure a terra fent la trajectòria d’una paràbola quasibé perfecta. En contraposició, el seu mòbil li va caure de la barra del bar, fent un camí rectilini. No se’n va adonar.

El lleuger impuls que havia donat al got en fer un brindis solitari, va catapultar la copa cap a l´aire. En el moment que se li va escapar de les mans,  la gravetat va fer la resta. Ningú va sentir el soroll però tots van veure els efectes. El petit contenidor de vidre es va esberlar en trocets que mai més podrien pegar-se per tornar a tenir una copa cristal.lina. El líquid vermellós es va estendre pel terra del bar saltejat d’illes punxegudes de vidre.

En Jaume havia anat fent fora tothom del bar. Li va costar un munt. Aquella nit estava massa cansat per dedicar-se a netejar i recollir. Tampoc s’en va adonar de la copa trencada. Va tancar les llums i va abaixar la persiana metàl.lica. La foscor es va apoderar d’aquell antre.

L’arribada d’un missatge SMS a destemps va alterar l’estructura de la nit. El pampallugueig del led anava dibuixant de manera intermitent l’ombra de les restes de la copa de vidre a la paret. Les figures ombrívoles del cos inert desapareixien amb la foscor de la nit i tornaven a aparéixer amb el batec blau del led. Tal com el gat d’Schrödinger, a voltes viu i il.luminat, a voltes mort i fosc.

A poc a poc, la bateria del mòbil es va anar esgotant i la foscor absoluta va regnar en el local fins a les primeres llums de la matinada.

Certament, alguna cosa no va anar bé aquella albada. Per què la seva ànima s’havia equivocat de dia i de moment.