Uncategorized

El deure de l´oblit (0)

I allí estava peu plantada davant de la llar en un dia assolellat i fred d’hivern. La mort és una cosa estranya. Primer t’abandona l’ànima, després la presència del cos. Però allí encara estava ell, totes les paraules escrites i no dites. Fragments del trencaclosques d’una vida en cartes i diaris.  Va acostar el llumí a la pila de paper i la petita flama va calar ràpidament. D’antuvi  el paper va agafar un color marronós per passar aviat al negre mentre es doblegava davant la flama ataronjada. El foc anava engolint el paper i transformant la matèria escrita en alguna altra cosa més subtil, en un darrer moment de llum i escalfor. Va posar el palmell de les seves mans a prop del foc per notar  aquell darrer escalf  en la seva pell. Després d’uns minuts només quedaven les cendres encara roents de la pila fumenjant. Havia arribat la seva segona mort i com un cos  que acaba d’expirar la fredor lenta de les cendres . Era el seu dret i deure de l’oblit.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *