Uncategorized

El cel blau (II inacabat)

Va pujar al terrat amb el cubell als dits per recollir la roba i amb el palmell de la mà fent una visera per protegir-se del sol.La llum era blanca, mediterrània, colpidora i la noia esperava que la calor hagués fet la seva feina amb la roba mullada. El vent feia de les seves i els seus llargs cabells rossos se li posaven davant de la cara.Des d’aquell indret va copsar d’una mirada el paisatge amb els seus ulls blaus de mar profund.Va adonar-se que l´alçada i la llunyania feien miracles. Aquelles onades que al matí la marejaven i semblaven inabastables quan estava asseguda a la barca, es convertien en un tranquil llençol blau marí tacat de línies blanques. Una de les peces de roba esteses li va propinar una fuetada a la cara, fent-la baixar dels núvols.Les tovalloles, els tovallons i les estovalles blanques estesos al filat havien agafat vida i es movien al ritme marcat pel vent., fent figures fugisseres, acaronat-se els uns amb els altres i a voltes posant-se horitzontals amb els cops de tramuntana. Va agafar la primera peça de roba de l’estenedor per treure la pinça de fusta que la subjectava i va tancar els ulls. Dins seu va ressonar la darrera melodia que havia practicat amb el violí, mentre la seva ànima ballava i s´assecava al seu compàs.Ara som lliures.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *