Uncategorized

Ara fa un any (I,II i III)

A les cinc de la matinada del dia 1 de gener poques coses es senten pels carrers. El soroll del camíó de les escombreries trenca el silenci de la nit, mentre un gat ràpidament es refugia sota el vehicle estacionat en la zona reservada per les ambulàncies.Malgrat la senyal prou visible de prohibit l’estacionament el cotxe d´algun veí manté de forma orgullosa la seva plaça conquistada de matinada.
Si el dia 1 de gener no treballen ni les grues!
Dins de la sala reservada al personal administratiu només hi ha un metge.Les llums il.luminen tota la sala amb aquella blancor fluorescent. De manera diligent el sanitari tecleja a l´ordinador el diagnòstic de la darrera visita a l´historial mèdic del seu pacient. Sobtadament para per fer un badall. Mira un moment per la finestra i s’aixeca a estirar les cames. La màquina de cafè es troba al menjador del personal i només cal creuar un passadís. Dins el menjador taules blanques, unes cadires blaves, una nevera pel personal i un televisor al damunt. A les parets un collage amb les fotografies dels companys del sopar del centre de l’any 2009 i un taulell amb els papers del sindicat. El metge posa les monedes dins la màquina i gira el cap per veure les notícies enllaunades del Canal 3/24. El televisor té la veu silenciada i ell es centra en les notícies de darrera hora que surten a la part inferior de la pantalla.S’asseu i fa el primer xarrup de cafè del got de plàstic. Sobtadament sona el telèfon de la sala dels administratius. D´un bot es posa de peus i surt a contestar

– CAP d´urgències, li parla el Doctor Vendrell! digui?
– Ha sortit una urgència domiciliària de darrera hora. L’avis és de fa poca estona 
 El metge agafa un full i un boligraf mantenint el telèfon a l´orella.
– Em pot dir el nom i les dades del pacient? Um, ok! El pacient es diu Antonio i té 83 anys, dolor a la zona del braç, tos i problemes respiratoris. ¿alguna cosa més? ah, ok! Historial d´hipertensió, numero d´avis 124. Em pot tornar a repetir el nom complet i l´adreça? Ah ok! Antonio Cifuentes i viu al carrer Vallirana, número 21.
Dins del box d’urgències els leds de la pantalla de l´ordinador i la porta entreoberta són suficients per il.luminar parcialment l´estança.  Damunt de la llitera es distingeix un cos immòbil que respira acompasadament En un instant el silenci dona pas al remor llunyà d’uns passos que s´apropen cap a la consulta. El Doctor Jaume Vendrell obre la porta i amb la seva veu greu diu:
. Bon dia Carles! Tenim un domi!
Aquelles paraules i la llum que entra a la consulta catalitzen el despertar del lleuger son del conductor. Aquesta nit ha estat llarga i feixuga. El darrer servei l´han fet a les dues de la matinada i el conductor quasibé no ha aclucat els ulls fins a les 4. Els sorolls distants dels telèfons i els cops de les portes l´han impedit dormir.
El Carles es frega els ulls, s’incorpora i surt del sac de dormir completament vestit. Només li cal posar-se les sabates. Es dirigeix als WCs del centre per rentar-se la cara. Encara mig estabornit s’apropa a la sala menjador.
-Doctor, tinc el temps suficient per fer un tallat ràpid?
-Si home! Mentrestant Jo reviso el maletí d´urgències He d´agafar el pulsi i l´estetoscopi també!
En menys d´un minut el conductor ja té el seu tallat a les mans i se`l pren àvidament mentre el Doctor l´espera carregat amb la motxilla a la porta.
Els dos homes es dirigeixen cap al cotxe. El viage cap al domicili del pacient transcorre en el més absolut silenci que només és tallat per les indicacions de la dolça veu femenina del GPS Estan a punt d´arribar i el GPS  dona les darreres instruccions:
– Siga recto y en 500 metros gire a la derecha.
– Siga recto y en 100 metros gire a la derecha
– Em sembla que aquest GPS ens està portant a l´hort i prenent el pèl Carles!
– En 50 metros gire a la derecha y destino punto por la derecha
El conductor que no coneix la zona gira i llavors:
– Recalculando
– Merda! Ja m´he equivocat! – brama el conductor.
– Jo diria que anem bé Carles. El carrer és molt a prop. Sortim del cotxe a veure si trobem algun rètol.
Aquell petit descampat infecte és el punt final marcat pel GPS i no hi ha cap carrer. Només un edifici molt alt i al seu cantó una barraca i la porta d´entrada d’un pàrking de camions.
Les llums llargues del vehicle d’urgències il.luminen la foscor  i el motor trenca el silenci de la nit. Així que  surten a investigar,  els gossos del parking comencen a bordar intensament i al cap d´uns instants es sent com puja una persiana de l´edifici més alt. En la claror de la finestra es distingeix la silueta d´un veí que treu el nas.
El Doctor sense penaar-s’ho dues vegades pren la iniciativa i cridà:
-Escolti Senyor! És aquest el carrer Vallirana número 21?
-¿Cómo dice?
– Le pregunto si esta es la calle Vallirana. Somos del servicio de Urgencias Médicas Domiciliarias.
. Ah! Si esta es la calle Vallirana. Buenas noches! – El senyor va tornar a baixar de cop la persiana i es va tancar la finestra de llum i d’informació.
En aquell moment els dos homes, el metge i el conductor, es van mirar sense dir res però amb cara d´incredulitat i sorpresa.
-Doncs bé Carles! Suposo que ja hem arribat. Déu ésser aquella barraca que hi ha al costat del parking.
L’albada és un dels moments en què fa més fred a l´hivern. El sol s´ha post fa hores i es pren el seu temps abans de treure el cap per l´horitzó blau marí. La respiració del conductor genera llonguets de vapor sense paraules que desapareixen en segons mentre espera la tornada del metge. Aquests moments esdevenen petits oasis de calma i lentitud.
Els crits del Doctor el posen en estat d’alerta i en Carles va cap a la casa.Travessa la barrera que dona accés al jardí sense pensar en els gossos i es planta davant la porta de la casa.
No gosa entrar sense preguntar. Travessar la llinda d´una casa és un límit personal que t´hi han de donar permís per què et dóna accès a un món únic que és el rebedor de l’ànima humana.
Una vegada a dins, no fa cap exclamació davant la visió.A l’enrajolat brut s´hi han escolpit els camins més transitats cap a les diferents estances i com una illa solitària resta al terra una capsa d’ajuda de la Creu Roja. Pocs mobles i tots plens de coses amuntegades de manera desendreçada. Al davant seu un home d’avançada edat assegut en un sofà davant el que s´adivina com la superfície d´una taula .Una petita flassada quadriculada li tapa les cames.Ni tan sols el fred s’amaga en aquesta casa malgrat l’estufa elèctrica  El metge li agafa el canell de la mà i li va fent preguntes que no respon
 -¡Escuche! ¿que me oye? ¿Se encuentra bien? Ahora no se preocupe por nada que estamos aquí para ayudarle.
 -Ahora le voy a mirar la presión. Durante unos minutos no se mueva. 
 -Carles passa’m l’oxímetre i l’estetoscopi.
El noi diligent, compleix les ordres.
 -Ostres quina saturació més baixa! -continua amb les preguntes
 – ¿Hace mucho que tiene esta tos?
L’Antonio es decideix a contestar amb un si que quasibé no s´escolta. Té els llavis blaus i la pell molt pàl.lida
– Antonio usted toma medicación para el corazón ¿verdad? ¿dónde tiene la medicación?
Aixeca dèbilment la mà per senyalar amb el dit cap a l´armari amb vidriera que hi ha en un racó de la sala.
– Carles, si us plau, busca dins l´estanteria. A veure si trobes la medicació que pren el senyor Antonio.
El noi pren el camí net traçat cap a la cuina procurant no trepitjar la part fosca i llefiscosa. Es deté per fer una llambregada furtiva cap a la cuina. Veu amb astorament la pica plena de plats bruts i el marbre amb capses de menjar obertes. Hi ha un gos que avui fa festa major amb els desperdicis amuntegats a fora del cubell de la brossa. No sap d´on ha sortit i pensa que potser s´ha esmunyit per la porta mentre entrava.
Li costa una mica trobar la medicació però al cap d´uns llargs minuts al darrera d´un sobre d´una factura de la llum apareix la caixa.
-Porta’m la caixa!– mentre el metge segueix interrogant al pacient-  Antonio, ¿esta es la medicación que habitualmente toma? 
El pacient afirma amb el cap sense afegir cap més paraula.
-¡Oiga Antonio! ¿Usted tiene familia? 
El pobre home fa que no amb el cap mentre articula un si amb un lleuger fil de veu.
-Ahora, vamos a llamar a la ambulancia porqué tenemos que ingresarle y hacerle unas pruebas que aquí no le podemos hacer.
Tot d´una, de l’habitació fosca que hi havia al darrera del sofà apareix un segon home davant la sorpresa del metge i el conductor. S’adreça sense dir res cap a la cuina i foragita els gossos a crits. Es sent com s´obre una aixeta i al cap d´una estona surt de la cuina enclexinant-se els seus cabells negres mullats i greixosos.
-Oye Antonio, mira que voy a salir. 
-Pues me van a llevar al hospital
-¡Ah vale! Cuando llegues al hospital y tengas la habitación asignada me llamas.Te vendré a ver un momento.
El cop de porta i el crit d’ Adéu! van resonar a l´habitació. 
-Passa’m el mòbil que trucaré al 061. M´han d´enviar una ambulància i portar aquest home a l´hospital. 
-Li parla el Doctor Vendrell. M´han d´enviar una ambulància no medicalitzada per portar al pacient Antonio Cifuentes del carrer Vallirana número 21 cap a l´hospital de Can Ruti, codi alfa tango charly 122  
Mentre el metge està pel pacient, el conductor es queda al carrer esperant l´ambulància. Al cap d´uns cinc minuts veu pareixer la llum ataronjada intermitent.Després d’acomodar al senyor Antonio en una llitera, el vehicle surt cap al servei d´urgències de l´hospital.
El camí de tornada al CAP d´urgències els porta per l´antiga N-II que s´ha convertit en zona d´esbarjo i oci nocturn. Les discoteques no fa gaire que han tancat i els clients no es resignen a marxar i deixar orfena la nit de cap d’any. Grupets de nois i noies joves asseguts a les voreres amb el got de cervesa o el cubata a la mà. Alguns travessant la nacional sense mirar, obviant els semàfors i els passos de zebra, altres intentant entrar en un altre local.
I la vida i el dia continuen, sense mirar cap endarrera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *