relat

Ara fa un any (II)

Dins del box d’urgències els leds de la pantalla de l´ordinador i la porta entreoberta són suficients per il.luminar parcialment l´estança.  Damunt de la llitera es distingeix un cos immòbil que respira acompasadament En un instant el silenci dona pas al remor llunyà d’uns passos que s´apropen cap a la consulta. El Doctor Jaume Vendrell obre la porta i amb la seva veu greu diu:
. Bon dia Carles! Tenim un domi!
Aquelles paraules i la llum que entra a la consulta catalitzen el despertar del lleuger son del conductor. Aquesta nit ha estat llarga i feixuga. El darrer servei l´han fet a les dues de la matinada i el conductor quasibé no ha aclucat els ulls fins a les 4. Els sorolls distants dels telèfons i els cops de les portes l´han impedit dormir.
El Carles es frega els ulls, s’incorpora i surt del sac de dormir completament vestit. Només li cal posar-se les sabates. Es dirigeix als WCs del centre per rentar-se la cara. Encara mig estabornit s’apropa a la sala menjador.
-Doctor, tinc el temps suficient per fer un tallat ràpid?
-Si home! Mentrestant Jo reviso el maletí d´urgències He d´agafar el pulsi i l´estetoscopi també!
En menys d´un minut el conductor ja té el seu tallat a les mans i se`l pren àvidament mentre el Doctor l´espera carregat amb la motxilla a la porta.
Els dos homes es dirigeixen cap al cotxe. El viage cap al domicili del pacient transcorre en el més absolut silenci que només és tallat per les indicacions de la dolça veu femenina del GPS Estan a punt d´arribar i el GPS  dona les darreres instruccions:
– Siga recto y en 500 metros gire a la derecha.
– Siga recto y en 100 metros gire a la derecha
– Em sembla que aquest GPS ens està portant a l´hort i prenent el pèl Carles!
– En 50 metros gire a la derecha y destino punto por la derecha
El conductor que no coneix la zona gira i llavors:
– Recalculando
– Merda! Ja m´he equivocat! – brama el conductor.
– Jo diria que anem bé Carles. El carrer és molt a prop. Sortim del cotxe a veure si trobem algun rètol-
Aquell petit descampat infecte és el punt final marcat pel GPS i no hi ha cap carrer. Només un edifici molt alt i al seu cantó una barraca i la porta d´entrada d’un pàrking de camions.
Les llums llargues del vehicle d’urgències il.luminen la foscor  i el motor trenca el silenci de la nit. Així que  surten a investigar,  els gossos del parking comencen a bordar intensament i al cap d´uns instants es sent com puja una persiana de l´edifici més alt. En la claror de la finestra es distingeix la silueta d´un veí que treu el nas.
El Doctor sense penaar-s’ho dues vegades pren la iniciativa i cridà:
-Escolti Senyor! És aquest el carrer Vallirana número 21?
-¿Cómo dice?
– Le pregunto si esta es la calle Vallirana. Somos del servicio de Urgencias Médicas Domiciliarias.
. Ah! Si esta es la calle Vallirana. Buenas noches! – El senyor va tornar a baixar de cop la persiana i es va tancar la finestra de llum i d’informació.
En aquell moment els dos homes, el metge i el conductor, es van mirar sense dir res però amb cara d´incredulitat i sorpresa.
-Doncs bé Carles! Suposo que ja hem arribat. Déu ésser aquella barraca que hi ha al costat del parking.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *