relat

Ara fa un any (i III)

L’albada és un dels moments en què fa més fred a l´hivern. El sol s´ha post fa hores i es pren el seu temps abans de treure el cap per l´horitzó blau marí. La respiració del conductor genera llonguets de vapor sense paraules que desapareixen en segons mentre espera la tornada del metge. Aquests moments esdevenen petits oasis de calma i lentitud.
Els crits del Doctor el posen en estat d’alerta i en Carles va cap a la casa.Travessa la barrera que dona accés al jardí sense pensar en els gossos i es planta davant la porta de la casa.
No gosa entrar sense preguntar. Travessar la llinda d´una casa és un límit personal que t´hi han de donar permís per què et dóna accès a un món únic que és el rebedor de l’ànima humana.
Una vegada a dins, no fa cap exclamació davant la visió.A l’enrajolat brut s´hi han escolpit els camins més transitats cap a les diferents estances i com una illa solitària resta al terra una capsa d’ajuda de la Creu Roja. Pocs mobles i tots plens de coses amuntegades de manera desendreçada. Al davant seu un home d’avançada edat assegut en un sofà davant el que s´adivina com la superfície d´una taula .Una petita flassada quadriculada li tapa les cames.Ni tan sols el fred s’amaga en aquesta casa malgrat l’estufa elèctrica  El metge li agafa el canell de la mà i li va fent preguntes que no respon
 -¡Escuche! ¿que me oye? ¿Se encuentra bien? Ahora no se preocupe por nada que estamos aquí para ayudarle.
 -Ahora le voy a mirar la presión. Durante unos minutos no se mueva. 
 -Carles passa’m l’oxímetre i l’estetoscopi.
El noi diligent, compleix les ordres.
 -Ostres quina saturació més baixa! -continua amb les preguntes
 – ¿Hace mucho que tiene esta tos?
L’Antonio es decideix a contestar amb un si que quasibé no s´escolta. Té els llavis blaus i la pell molt pàl.lida
– Antonio usted toma medicación para el corazón ¿verdad? ¿dónde tiene la medicación?
Aixeca dèbilment la mà per senyalar amb el dit cap a l´armari amb vidriera que hi ha en un racó de la sala.
– Carles, si us plau, busca dins l´estanteria. A veure si trobes la medicació que pren el senyor Antonio.
El noi pren el camí net traçat cap a la cuina procurant no trepitjar la part fosca i llefiscosa. Es deté per fer una llambregada furtiva cap a la cuina. Veu amb astorament la pica plena de plats bruts i el marbre amb capses de menjar obertes. Hi ha un gos que avui fa festa major amb els desperdicis amuntegats a fora del cubell de la brossa. No sap d´on ha sortit i pensa que potser s´ha esmunyit per la porta mentre entrava.
Li costa una mica trobar la medicació però al cap d´uns llargs minuts al darrera d´un sobre d´una factura de la llum apareix la caixa.
-Porta’m la caixa!– mentre el metge segueix interrogant al pacient-  Antonio, ¿esta es la medicación que habitualmente toma? 
El pacient afirma amb el cap sense afegir cap més paraula.
-¡Oiga Antonio! ¿Usted tiene familia? 
El pobre home fa que no amb el cap mentre articula un si amb un lleuger fil de veu.
-Ahora, vamos a llamar a la ambulancia porqué tenemos que ingresarle y hacerle unas pruebas que aquí no le podemos hacer.
Tot d´una, de l’habitació fosca que hi havia al darrera del sofà apareix un segon home davant la sorpresa del metge i el conductor. S’adreça sense dir res cap a la cuina i foragita els gossos a crits. Es sent com s´obre una aixeta i al cap d´una estona surt de la cuina enclexinant-se els seus cabells negres mullats i greixosos.
-Oye Antonio, mira que voy a salir. 
-Pues me van a llevar al hospital
-¡Ah vale! Cuando llegues al hospital y tengas la habitación asignada me llamas.Te vendré a ver un momento.
El cop de porta i el crit d’ Adéu! van resonar a l´habitació. 
-Passa’m el mòbil que trucaré al 061. M´han d´enviar una ambulància i portar aquest home a l´hospital. 
-Li parla el Doctor Vendrell. M´han d´enviar una ambulància no medicalitzada per portar al pacient Antonio Cifuentes del carrer Vallirana número 21 cap a l´hospital de Can Ruti, codi alfa tango charly 122 
Mentre el metge està pel pacient, el conductor es queda al carrer esperant l´ambulància. Al cap d´uns cinc minuts veu pareixer la llum ataronjada intermitent.Després d’acomodar al senyor Antonio en una llitera, el vehicle surt cap al servei d´urgències de l´hospital.
El camí de tornada al CAP d´urgències els porta per l´antiga N-II que s´ha convertit en zona d´esbarjo i oci nocturn. Les discoteques no fa gaire que han tancat i els clients no es resignen a marxar i deixar orfena la nit de cap d’any. Grupets de nois i noies joves asseguts a les voreres amb el got de cervesa o el cubata a la mà. Alguns travessant la nacional sense mirar, obviant els semàfors i els passos de zebra, altres intentant entrar en un altre local.
I la vida i el dia continuen, sense mirar cap endarrera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *